Que Internet va arribar per quedar-se, és una realitat. Que tothom consulta a “Sant Google” per buscar qualsevol tipus d’informació, és una realitat. Que la realitat supera la ficció del seu llibre “1984”, també és una realitat… Vivim actualment en una era digital i tecnològica on ens podem comunicar amb qualsevol persona sigui on sigui, estigui on estigui, sigui el moment que sigui. Avui dia podem utilitzar les xarxes socials per estar en contacte amb altres persones, seguir a amics, a “amics” (sí, aquells que et fan una sol•licitud d’amistat i quan passen pel teu costat ni et saluden…) i fins i tot persones a les que admirem per la seva faceta artística, humanitària, filosòfica… Tenim Twitter, Facebook, Instagram, Whatsapp, Youtube i no sé ni quantes xarxes més.… Però quin ús estem fent de les xarxes socials? I no parlo només dels joves o els adolescents, sinó també de nosaltres, els adults. Perquè evidentment són eines que tenim al nostre abast i que ens faciliten el nostre dia a dia, que ens apropen als altres... però, de debò ens apropen tant? Si ens paréssim a analitzar-ho, quantes hores al dia passem connectats a aquestes xarxes? Quantes estones “parlant” amb algú que potser tenim pràcticament al costat quan seria més pràctic quedar, prendre una infusió o una cervesa i compartir cara a cara el que volem realment compartir? O senzillament trucar i xerrar si realment és tan urgent?
Tinc un amic que diu que a les xarxes socials només hi ha dos tipus de persones: els exhibicionistes i els voyeurs. Crec que té raó, i jo mateixa estic a totes dues bandes, de vegades mostro i de vegades miro… però amb quin objectiu veritable? El de passar l’estona i entretenir-nos? El de no pensar? El de xafardejar? El de mirar les vides d’altres per no mirar la nostre pròpia? O potser ni ens ho hem plantejat? Perquè avui dia podem saber el que ha menjat la veïna, el que ha comprat l’amiga, el viatge que s’està fotent el company de treball, el que pensa aquella persona a qui trobes a faltar… Mirem i admirem el que fan els altres, podem arribar a saber en temps real amb qui estan, on són, què fan…i així ens fem una imatge idíl•lica de l’altre; perquè evidentment no mostrarem el que pot no agradar, això ho deixem per la realitat. Només mostrem el que volem mostrar, nosaltres triem, com si la nostre pròpia ombra no existís. Venem les nostres vides, comprem estereotips inassolibles que idealitzem, ens creiem i creem una realitat edulcorada, i de vegades, quan mirem cap a nosaltres sentim un immens buit perquè no som ni tenim el que ens mostren les xarxes de la resta del món, aquell muntat a base de “postureo”, filtres i retocs diversos. I com qui no vol cosa, de sobte, la pròpia xarxa et va recomanant altres pàgines, et suggereix amistats, blogs,… com el “Gran Hermano” que és. I és que ens té ben clitxats: sap el que consumim, les nostres preferències, gustos, aficions,… i així seguim enganxats i connectats a més temps de desconnexió amb la realitat i de nosaltres mateixos.
I és que Internet, i com a conseqüència les xarxes socials, no té límit. El límit l’hem de marcar amb criteri nosaltres mateixos, no només en quant al temps que emprem en elles, sinó també a què mostrem als altres. I aquí sí que som els adults els que hi tenim molt a reflexionar i dir. Si exposem constantment la nostra vida personal a la gran faràndula d’Internet, on queda la privacitat, la intimitat, i l’encant dels moments entre les persones? Hi ha una frase que deia quelcom semblant a “deixa d’amoïnar-te per allò que dius als teus fills, ja estan veient en tot moment allò què fas”. Quantes vegades els hi diem als nostres fills que no abusin de les noves tecnologies, quan ells són merament un reflex del que fem nosaltres? Això no vol dir que Internet i les xarxes socials siguin bones o dolentes, tot depèn com sempre, de l’ús que en fem d’elles, i de ser conscients que ens adonem o no, poden arribar a ser addictives.
Crec que a tots ens agrada agradar, i no crec que això sigui dolent. El que crec que sí és nociu és la necessitat que tenim d’agradar, de ser aprovats, de que ens pugi l’autoestima amb el comentari d’aquest o l’altre, quan en realitat només la nostre pròpia percepció i visió de nosaltres mateixos és la que ens empetiteix o ens fa grans.
Que la tecnologia és un avenç, és una realitat. Però que no pot substituir les mirades, els gestos, les olors, les rialles, de l’altre… també és una realitat. I ara tu tries, vols que seguim connectats només virtualment o quedem a prendre alguna cosa?
/ Susanna Mateu
Bon Nadal i Feliç 2017!!!
